Avui hi ha aquesta coincidència de la investidura de Feijóo al Congrés i el discurs del president Aragonès al corresponent al debat de política general amb què cada any comença el curs polític. Els discursos d'Aragonès i Feijóo no tan sols coincideixen en l’hora, sinó que tothom sap que cap dels dos té l'última paraula i que tots dos estan pendents del mateix, que és que Pedro Sánchez aconsegueixi el sí de Carles Puigdemont a la seva investidura, perquè això ho condicionaria tot, fins al punt que no sabrem gaire bé amb qui acabarà pactant Aragonès els pressupostos de Catalunya fins que no sapiguem si hi ha investidura a Espanya.
Que hi hagi investidura a Espanya depèn, per començar, del fet que hi hagi amnistia per als condemnats, exiliats i processats pel Procés.
El PP ho troba una “indignitat” (aquesta és la paraula d’avui de Feijóo, que ahir va estar preparant el discurs al despatx), mentre a Madrid hi ha qui defensa que és perfectament possible.
Vegin, si no, aquest article que firma a El País qui va ser magistrat del Tribunal Suprem, José Antonio Martín Pallín, que diu que el que va passar l’octubre del 2017 a Catalunya pot ser inconstitucional però que no li sembla "que pugui ser delicte en una societat democràtica” i que “és aconsellable, per raons de justícia i utilitat pública, un perdó selectiu i determinat en el temps”. I en precisa l’abast: una amnistia que abraci el fets entre la consulta del 9-N, el 2014, i els indults, el juny del 2021. I diu que no, que una amnistia no seria cap insult per als jutges perquè cada dia hi ha presos, condemnats, que tenen beneficis penitenciaris o que reben indults. El PP ha de gesticular contra l’amnistia, però el PP gesticula contra qualsevol cosa de Catalunya.
I ahir va passar una altra cosa. La portaveu d’Esquerra, Raquel Sans, va dir ahir que “corren documents” tècnics sobre com ha de ser l’amnistia, perquè el que és l’acord de fer-la ja està més que tancat, que, com diuen a Esquerra, “l’amnistia es dona per descomptada”.
L'afirmació servirà perquè avui Feijóo li tiri en cara a Sánchez que ja s’ha “venut Espanya”, quan precisament el que hauria volgut el PSOE és que l’única notícia de la setmana fos el fracàs parlamentari de Feijóo.
El problema de tota aquesta arquitectura és que s’aguanta sobre una decisió que no és ni de Feijóo, ni de Sánchez, ni d’Aragonès, sinó de Puigdemont.
Mirin: Junts creu que ja s’ha mogut prou. Estan disposats a votar Sánchez amb les condicions conegudes. Han passat de dir que no (ens ho va dir Puigdemont a Brussel·les al juliol) a dir que potser sí. I que ara el moviment l’ha de fer el PSOE, que ha d’estar interessat en una cosa que no té: els vots. Insisteixo en això perquè és molt important: Junts i el PSOE estan molt lluny. I el tros que hi ha entremig dels dos, Junts vol que el recorri el PSOE. Els de Puigdemont afirmen que no s’hi val a dir que per culpa de Junts governarà la ultradreta. La culpa seria del PSOE per no haver-se mogut prou, diuen. I, per aconseguir-ho, estan disposats a negociar amb el PSOE, però amb condicions, una de les quals és la discreció, contrària a anar explicant que “corren papers”.
Bon dia.
