Contacta amb nosaltres
Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra
Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88
Formulari de contacte
Claret i la seva dona, Frasquita Vidal, a Casa de la Vall, el 1941.
Andreu Claret i els seus fills bessons, Lluís i Gerard, a Prades, amb Casals i el mestre Marbà. El primer per l’esquerra és l’escriptor Lluís Capdevila, i el segon, l’escultor Josep Viladomat.
Escrit per:
A. Luengo / Fotos: Fundació Valentí Claverol / Tots els drets reservats / Bartumeu Rebés
“Benvolgut amic Claret, els amics Alacedra no són a Prades. En García li portarà l’abric al passatge de vostè aquest matí. Aprofito l’ocasió per remerciar-lo de la seva amabilitat i generositat en forma de galldindi majestuós. Ens hem regalat com diuen per aquí. A vostè i a la seva esposa els millors desigs per a que l’any nou els sia propici en salut i en totes les altres bones coses. Afectuosament”.
La carta la firma Pau Casals a Prades, el dia de Nadal del 1943, i és la primera de les 78, ni més ni menys, que en traspassar Andreu Claret, el 2005, van aparèixer per sorpresa entre els seus papers. Ningú de la família en sabia l’existència, diu la violoncel·lista i musicòloga Anna Mora, que és també l’esposa del també violoncel·lista Lluís Claret. El feix el va transcriure i publicar íntegrament en un suculent volum a quatre mans amb Anna Dalmau el 2009 (Pau Casals i Andreu Claret: correspondència a l’exili) i constitueix el moll de la conferència que impartirà aquest vespre a Ràdio Andorra per commemorar el 50è aniversari del traspàs del Mestre.
Hem vist la primera missiva. N’hi van seguir 77, ja ho han vist, i l’última de totes està datada el 14 de juliol del 1964 a Marlboro (EUA): “Estimat amic, he sabut per un seu amic la gran pena per la qual tots hem de passar: la pèrdua de la mare! El ser més profundament, més íntimament lligat a nosaltres i a tot el que som en la nostra vida. Que Déu li doni la gràcia d’una santa acceptació i conformitat”. Les dues cartes donen el to familiar, domèstic, gairebé íntim i a la vegada respectuós que esquitxa un epistolari que a més de l’estreta relació entre els dos homes reflecteix els vincles que Casals va mantenir amb Andorra, especialment entre el 1941, l’any en què està documentada la seva primera visita, i el 1954. Fins al punt, diu Mora, que existeixen indicis que en algun moment d’aquest període –recordin que el desembre del 1955, poc després del traspàs de la seva tercera esposa, Frasquita, es va traslladar a Puerto Rico– va venir-hi a fer testament.
“La notícia m’havia arribat per altres bandes, però el mestre Fontbernat en fa referència a l’obituari que li va dedicar el número de desembre de la revista Andorra Magazine. Ara cal investigar-ho per confirmar si és o no cert”. El cas és que la referència la dona el poeta Joan Puig i Salarich, autor de l’obituari i que és qui apel·la a la memòria de Fontbernat –“arxiu vivent”, en diu. I a la vegada expressa uns dubtes raonables: “Malgrat que ho hem demanat als dos notaris i també a l’escriptor Lluís Capdevila, que en aquella ocasió acompanyava Pau Casals, aquest extrem no l’hem pogut aclarir. No serà una confusió amb el testament de Pompeu Fabra, que –aquest sí– va fer a la notaria del Sr. Jordana de Sant Julià?”
Ho veurem, perquè Mora s’ha compromès a estirar aquest fascinant fil. Mentrestant, la correspondència és una mina d’informació. D’entrada, i com hi diu Andreu Claret (fill), “hi descobrim un Casals aclaparat pels problemes quotidians de salut, de diners, de mobilitat. Un Casals vençut, o que ho semblava [...] Hi descobrim també un Claret humà i humil, diferent del d’aquell Home de les Neus que esdevindria anys més tard, i del que retrata Xammar en els primers anys de l’exili, quan l’empenta professional i la sort el van dur a una posició privilegiada entre els exiliats”.
Recordin que el primer exili havia dut Claret a Aix-les-Thèrmes –Casals el passarà tot a Prades– i que no serà fins al 1948 que s’intal·la a Andorra, “on tot està per fer”, deia. Primer al Mirador i després a ca l’Orona: “L’admirava i el respectava profundament, i durant aquells anys li va fer de secretari, d’agent, de xofer i del que fos: el mateix l’ajudava a organitzar concerts benèfics en favor dels exiliats rasos que feia gestions davant de l’Ajuntament de Tolosa perquè li fes un homenatge. Amb ensopegades pròpies d’aquells moments d’extrema penúria, com l’abril del 1948, quan Casals li reclama un préstec de 50.000 francs que en un moment de bonança li havia fet per obrir la fusteria Palau de Cerdanya. Claret només li’n pot retornar 25.000, li fa enviar un moble com a pagament en espècie. Acabarà saldant el deute, és clar, i aquell episodi, diu Mora, no va afectar la profunda amistat que els unia, però explica potser el motiu perquè Claret va guardar les cartes al calaix i mai més no les va obrir.
Que era una amistat de cor, tot i el tracte de vostè, elegància de l’època, que van matenir tota la vida, ho demostra la carta que li envia el 27 de març del 1951: “Mol estimat Mestre, heus ací una gran notícia!! Sóc pare de dos nens!! [...] Perme-ti’m, estimat Mestre, que els demani a vostè i a la senyora Capdevila si tenen a bé acceptar d’ésser padrins d’un dels nostres fillets”. El fill va ser Lluís, i no cal dir que Casals va dir que sí: “Acceptem el padrinatge d’un dels nouvinguts amb alegria i ja ens dirà què tenim de fer per a la representació”.
